Poema: El Montsec
DIMECRES 08 JUNY 2022
EL MONTSEC
Altiu Montsec que el Pirineu albires
posant marc d’esplendor al meu paisatge,
cimals acariciats pel fresc oratge,
quan regalims de neu cerquen els rius.
Vigia dels Pallars, que tant m’encisen,
de la Conca que em fou bressol i essència,
ja des de lluny imposa la presència:
roques segades per tallats asprius.
Ressona el clam del vent , els murs sotrant-te
i ets ferreny recer d’aquestes terres,
recolze ferm, ensems, d’ondades serres,
enfilallat matís de blau i verd.
Puntal servant conreus, boscos i planes,
on l’ametller florit és crit de vida,
que al despertar natura ens convida
a acomiadar el rigor del temps incert.
Portada impressionant de terres altes,
on la pau i el silenci fan estada,
envers a tu adreço la mirada
si pren ales d’enyor el pensament.
I ets com far, que el meu port assenyala,
inequívoc perfil que s’endevina
quan al capvespre un estel l’il·lumina
enmig del cel rosat pel sol ponent.
S’extasien els ulls en contemplar-te…
Amalgama de tons daurats i càlids,
prop de tu , m’impregnen els teus hàlits
i és més fort el batec a dins del pit.
Quan retrobo els indrets que tant m’estimo,
s’allunya la nostàlgia somniosa,
la inquietud latent, esdevé fosa
i retorna la calma al meu esperit.
Rosa Bernat